Imagen

Es lo mismo prohibir Uber que Blablacar?

Etiquetas

, , , , ,

Es lo mismo prohibir Uber que Blablacar?

Ofrecer un servicio de transporte de personas es una actividad regulada y, por lo tanto, necesita de una licencia. Es lógico ya que se transportan personas y hay un riesgo inherente en la actividad.

En Blablacar y similares tu pones tu ruta, con día y hora de salida y de llegada y si a alguien le va bien, viajáis juntos y compartís los gastos del viaje. Es decir, gasolina y peajes. En realidad el usuario pierde dinero porque no tiene en cuenta el coste del desgaste de los neumáticos (amortización), el desgaste del coche en general, las revisiones que tendrá que pasar… por eso no se puede decir que sea un negocio.

Uber en cambio es un poco distinto, tu pides a alguien que te acompañe en un trayecto, normalmente corto entre ciudad. Lo pides al momento, no con planificación. De hecho, es similar a solicitar un taxi. Es difícil que alguien en la ciudad, en el mismo momento que tu, haga tu mismo trayecto. Aquí es donde nace la picaresca de choferes que ofrecen sus servicios sin licencia y es este servicio, y no el de Blablacar, el que se pretende prohibir.

Anuncios

Comentari sobre la condemna als directius de Caixa Penedès

Vagi per davant que qualsevol administrador que gestioni la seva empresa amb deslleialtat i interposant els seus interessos als de la societat, es mereix la condemna més ferma possible. El que vull comentar és que, per mi, el problema de Caixa Penedès en particular no estava en la seva gestió.

  • Les pensions que es van adjudicar van ser de 30 milions (que, per cert, ja han tornat). En termes absoluts son molts diners, pero representen tan sols un 0,02% del forat de 1.200 milions que té BMN.
  • Els 1.200 milions van anar a parar, per un cantó, a concedir hipoteques a families per comprar-se cases per la Catalunya central, Penedès i Tarragona, i per un altre, a finançar petites i mitjanes empreses també d’aquestes zones. Son aquestes famílies i aquestes empreses les que no han tornat els crèdits i les que han fet el forat, no les pensions dels directius.
  • Per cert, aquest 1.200 milions no son dels banquers propietaris del banc (accionistes majoritaris i petits), sinó de milers de petits estalviadors dipositaris com la iaia Maria, la tieta Antònia o la família Rius.
  • Les pensions d’aquest directius (o rescissions de contracte, perquè els contractes d’alta direcció no tenen dret a l’atur) son menors que les rescissions de contracte dels jugadors de futbol i, pel que he llegit, no son tan desproporcionades a les del sector (NOTA: haurem de llegir bé la sentència, per veure quin és el argument real).
  • Per últim, a títol personal, quan algú vol estafar a la propia empresa que dirigeix, no aprova l’estafa en el consell administratiu i dona copia d’allò aprovat als accionistes. Si algú ho volgués fer, ho faria d’amagat… dic jo.

#Canvia, qüestions tècniques que no es diuen

Hi ha unes quantes coses que la gent no té clares sobre Can Via i el seu desallotjament:

    • Després de tres anys pleitejant, el jutjat va donar l’ordre de tenir-lo desallotjat abans del dia 30. Les decisions dels jutjats no es negocien, ho dic perquè l’Ajuntament de Barcelona no ha pogut triar, al contrari del que molts pensen
    • L’espai està qualificat de zona verda i no es pot canviar. No per falta de voluntat política (en tot cas dependria de la Generalitat) sinó perquè allà hi va la entrada del tren de Sants i tota la zona esta redistribuïda. De fet, en aquell espai va precisament la cobertura d’una part de les vies.
    • Per cert, per canviar els usos de can via tothom està d’acord i encantat. Ara, si el Palau de la música vol canviar el ús de un espai, llavors son uns lladres.
    • A la gent que ocupava l’espai se’ls havia proposat un espai alternatiu a Can Baró. Si no hi van anar va ser perquè no confiaven en la proposta de l’Ajuntament, ja que els feia por que si marxaven d’allà, després l’Ajuntament es faria enrere.
    • Per últim, la violència mai és una opció. Em sap greu que alguns polítics la disculpin o siguin comprensius amb ella. Desallotjar a algú de una casa perquè no paga és molt dur i a tots ens dol, especialment quan es fa per la força. Aquesta és una violència legítima provinent d’un procés legal que busca la justícia i l’equitat tot i que desafortunadament de vegades pot no aconseguir-ho. Es pot protestar i és la nostra obligació fer-ho, però en un estat democràtic de dret, la violència en la protesta no es pot permetre.

Comentarios Sentencia TJUE sobre Google y el derecho al olvido. La finalidad de los datos personales

Etiquetas

, , , ,

 

Google pricacyHace ya días de esta sentencia, pero no quería dejar pasar la oportunidad de comentarla porque veo ha creado bastante confusión. Y a decir verdad, a mi al principio también me sorprendió, pero con el paso de los días le voy viendo mejor el sentido.

Para ponernos en situación rápidamente: hace unos años, a un abogado le embargaron por tener deudas. Esto se publicó en un diario por si había algún interesado que quisiera reclamarle. El problema es que años más tarde, al googlear el nombre del abogado siempre te salía la noticia y, claro, la gente desconfiaba de él. Así que el hombre pidió que se retirara esa información de internet ya que le perjudicaba.

El problema está claro: ¿qué prevalece, el derecho a la información de gente que usa internet o el derecho de esta persona a que no se sepan ciertas cosas de él? El Tribunal de Justicia Europeo ha dicho que depende. Veamos.

El TJUE es bien consciente que lo que se está pidiendo es limitar la información que hay en Internet y, de rebote, hacer la sociedad menos libre. Pero, a su vez, nos hace reflexionar en un punto: la FINALIDAD para la que se recogen los datos personales.

En el ejemplo, cuando se publicó la deuda de este abogado, la finalidad era que la gente supiera de esa deuda. Esta información tiene sentido durante los meses o años posteriores pero, pasados 10 años, ya no tienen ningún sentido y lo que hace es perjudicar a esa personas. Es por eso que se solicita que se retire la información.

Como veis, otra cosa sería que esa persona fuese un político, entonces esa información sí sería relevante y no se podría borrar.

Para mí, la clave para entender la sentencia es la finalidad para la recogida de datos personales. Lo que me preocupa es que pasa cuando esa finalidad o ese interés cambia. Es decir, si el abogado anónimo pide la retirada de esos datos que ya no cumplen con la finalidad para la que fueron recogidos y ya son irrelevantes para luego presentarse a político, ya que entonces sí serían relevantes esos datos.

Seguiremos la evolución de las consecuencias de esta sentencia y por donde acaba yendo la sociedad

PD: Dejo al margen si la información la debe borrar el diario o el buscador, hoy no quería centrarme en eso

Comentario sobre el traspaso de competencias exclusivas del Estado en la CE (Sobre Referéndums)

Ayer en el Congreso de los Diputados M. Rajoy explicaba que no podía traspasar a una CCAA competencias que la Consitución Española define como exclusivas del Estado. Por lo tanto, argumentaba, si se quiere traspasar alguna de estas, se debería cambiar antes la misma Consitución.

Efectivamente, el artículo 148 lista las competencias que pdorán asumir las CCAA y el 149 lista las competencias exclusivas del Estado. El artículo 149 dice así:

Artículo 149:
“1. El Estado tiene competencia EXCLUSIVA sobre las siguientes materias:
[…]
21.ª […] tráfico y circulación de vehículos a motor
[…]
32.ª Autorización para la convocatoria de consultas populares por vía de referéndum.”

No hay duda de que la convocatoria de consultas populares es materia exclusiva del Estado. Pero he querido poner también la de “tráfico y circulación”. ¿Por qué? Pues porque esta es una competencia cedida a Cataluña, una CCAA.

¿Cómo es eso posible? Fue uno de los acuerdos políticos a los que llegaron Aznar y Pujol en el Majestic para que CiU diera apoyo a un PP en minoría y pudiera formar gobierno.

Quiero decir con esto que es falso que las competencias exclusivas del Estado no se puedan traspasar si hay voluntad política.

 

 

1 de maig

Etiquetas

, , ,

aturaranSeguint les manifestacions i les reivindicacions dels sindicats i els manifestants en el dia d’avui, em venen dos coses al cap:

1. Tinc la impressió de que els sindicats es pensen que la feina es pot crear per llei. Es carreguen molt les tintes sobre si la llei laboral és bona o no, com si tingues una incidència decisiva en la creació i destrucció dels llocs de treball. Evidentment que la llei ajuda, però no és determinant.

Si la llei ha de mantenir al treballador en el seu lloc de treball, és que tenim un problema. Una cosa es que la llei protegeixi el treballador evitant abusos, regulant les condicions de treball, facilitant la vida al treballador i exigint una remuneració justa, etc. L’altre és que impedeixi que un treballador no qualificat per una determinada feina continuï en aquell lloc de treball. És dramàtic quan es parla d’un treballador de 50 anys, o d’una mare soltera, però al treballador l’hem de protegir quan surt del lloc de treball, no impedint que surti.

En la meva opinió així s’acaba perjudicant a la empresa, al client d’aquesta i, a la llarga, al treballador mateix quan la empresa ha de tancar. Si el treballador ja no és adient per el lloc de treball el millor és que el deixi i que tota la societat i els seus recursos públics es bolquin ajudant en aquest treballador per a que pugui seguir mantenint el seu ritme de vida (ell i la seva família), es pugui tornar a formar i aconsegueixi una nova feina.

Per cert, quan es demanen ajudes a la contractació, els sindicats haurien de pensar que les empreses contracten quan necessiten treballadors, no quan es subvencionen perquè llavors, quan es retira la subvenció, el treballador ja no és necessari.

2. Quan el sindicats es neguen a que es facin retallades, què proposen per igualar els ingressos que no cobreixen totes les despeses?

  • Demanar préstecs? Ja ningú deixa diners a les administracions perquè estan sobre endeutades.
  • Augmentar els impostos? Si tenim una de les pressions fiscals més altes d’Europa! Tothom acabarà marxant!
  • Créixer, ingressar més diners. Tenim un dèficit anual d’uns 100.000 milions d’euros, som conscients de quan s’hauria de créixer per cobrir aquest dèficit? Es impossible! I menys sense el principal sector econòmic del país, que era la construcció.

En definitiva, la solució al problema de la crisi és evidentment, que inventem el pròxim iPhone 10. Però per fer-ho, necessitem molts treballadors i molt formats que no tenim en general. Ni enginyers que tinguin idees innovadores, ni grans desenvolupadors de projectes, ni grans directius, ni grans comercials, ni grans assessors de màrqueting…

Fins i tot les nostres universitats no son ni de bon tros les millor del món i, per tant, els seus estudiants, i els treballadors que en sortiran, seran molt mediocres. Ens pensem que aquest estudiants competeixen amb altres estudiants de la seva facultat o de les facultats arreu de l’estat i no. Competeixen contra estudiants xinesos, coreans i fins hi tot polonesos. Aquets estudiants estudien una mitjana de 50 a 55 hores a la setmana, mentre que els estudiants catalans ho fan en una mitjana de 30. I així acumulen hores cada setmana durant tota la carrera.

I això els universitaris, us podeu imaginar si anem baixant en la escala de la formació? Què ens queda? En general, un país de paletes, cambrers i operaris de cadenes de muntatge (estructura del PIB espanyol). Estadístiques en ma, és el que tenim.

Durant la bombolla, aquets treballadors es van pensar que qualsevol es podia comprar una casa i un BMW, finançat tot amb el miratge del crèdit barat. Ara que hem de tornar a la realitat (un paleta mai podrà comprar un BMW i es possible que hagi de llogar una casa tota a vida) la culpa li donen a les retallades i al sistema.

Amb la manifestació d’avui poden demanar el final de les retallades o que s’impedeixi per llei treure a un treballador del seu lloc de treball, però no arreglem el problema. La solució és formació, formació i més formació. Fins i tot més que la que tenen els xinesos.

Comentario a la sentencia del TS condenando a Garzón

Etiquetas

, ,

En el fundamento jurídico septimo de la sentencia encontramos: “Nadie discute seriamente en este marco que la búsqueda de la verdad, incluso suponiendo que se alcance, no justifica el empleo de cualquier medio. La justicia obtenida a cualquier precio termina no siendo Justicia

Y añade: “En la STEDH de 5 de octubre de 2006, caso Viola contra Italia (61), se decía que ‘…el derecho, para el acusado, de comunicar con su abogado sin ser oído por terceras personas figura entre las exigencias elementales del proceso equitativo en una sociedad democrática’

Para poder determinar si se puede vulnerar o no un derecho fundamental hay que ponderar el daño que causamos con la violación y el beneficio que pretendemos obtener. La jurisprudencia del TS dice que la intervención de las comunicaciones con el abogado solo está justificada en casos muy excepcionales de terrorismo (STS nº 245/1995, de 6 de marzo, STS nº 538/1997, de 23 abril, y la STS nº 513/2010). No se trata de evitar cualquier tipo delito, si no de un delito como, por ejemplo, un atentado inminente.

Además, cuando Garzón autorizó las escuchas, ni siquiera argumentó con profunidad su decisión, la cual contradecía con claridad la jurisprudencia del propio TS. Por eso le acusan de dictar una orden a sabiendas de que era injusta, esto es, prevaricación.

En su defensa, Garzón dice que no se le ha dejado defensar: “se me ha impedido aportar las pruebas que lo demostraban y se ha prescindido de la implicación y participación de abogados en la trama“. Esto lo tendrá que decidir ahora el Tribunal Consitucional porque alega, ironicamente, que se le ha vulnerado a él también el derecho a la defensa (como reclamaban los abogados a los que autorizó las escuchas).

Y acaba con una perla: “Esta sentencia […] elimina toda posibilidad para investigar la corrupción y sus delitos asociados“. Ahí está la clave: para investigar un delito hay muchas maneras de hacerlo. Esta sentencia solo dice que, logicamente, internvenir las conversaciones entre un abogado y su defendido no es una forma lícita de investigar “la corrupción y sus delitos asociados“. En un sistema democrático tenemos aún muchas otras formas.

És bo limitar el salari dels directius de les caixes intervingudes?

Etiquetas

, , ,

Ahir podíem llegir a Expansión la següent notícia: “El presidente de una caja con ayudas no podrá cobrar más de 600.000 euros“. Sembla molt raonable però, és realment una bona idea?

Si aquestes caixes necessiten d’ajudes públiques podria ser perquè els seus directius ho han fet molt malament. Sembla una bona idea que, a sobre, no s’apropiïn dels diners de tots a través del seu salari. Com De Guindos ja ha dit, és una acció simbòlica, perquè no afecta substancialment a les pèrdues que tenen les caixes, però potent en aquets temps de crisis.

A més, llegint els comentaris de la notícia, sembla vergonyós que per assistir a tres o quatre reunions i llegir-se alguns papers es cobrin aquestes barbaritats.

Suposem que dirigim un equip de futbol a punt de baixar a segona divisió. Estem molt descontents amb els nostres jugadors però, els hi baixaríem el sou per salvar la categoria? A certs jugadors no és que els hi baixaríem el sou, es que directament els faríem fora. En canvi, a d’altres, el que hem de fer és precisament pujar-los els sou. I a sobre haurem de fitxar a altres figures que ens ajudin a sortir del pou, pagant-los, evidentment, el que valen i més, perquè l’equip està a punt de baixar.

De Guindos no és ximple, i per això obra la porta a poder cobrar variables segons si s’aconsegueixen certs objectius. A veure, quan un equip s’enfonsa, qui vol anar a jugar, cobrant poc i sabent que els objectius de cada cop seran més difícils d’aconseguir? De Guindos també ho sap per això aquets variables seran tan ambigus i alts que permetran que aquets directius recuperin el seu salari perquè sap que sense bons directius, les caixes no se’n sortiran. Els indignats del 15-M tindran el seu titular de limitar els sous als banquers però la realitat, que és tossuda, serà que hauran de seguir cobrant més o menys el mateix.

I per tancar el tema, dirigir un banc és més complicat que assistir a unes reunions o llegir uns papers. Molta gent té la imatge que assistir a una reunió i votar una decisió ho pot fer qualsevol. Tinc uns amics italians que s’han fet d’or encertant cada any el color dels banyadors que es portaran al estiu. En canvi, un amic d’aquí li va semblar que això era fàcil i s’ha acabat arruïnant. En el seu dia, als cooperativistes de L’Aldea també els hi va semblar que no era tan difícil que algú guardés els seus diners.

RE: Polítics a la presó

Etiquetas

, , , , ,

El passat 18 de gener el meu amic i periodista del diari Ara Àlex Font es feia la seguent pregunta al seu blog referint-se a la nova llei que permetrà enviar els polítics a la presó: “¿On s’establirà la frontera entre el delicte i la simple mala gestió?”. Doncs bé, probarem d’explciar-ho.

Des de fa molt de temps, el Tribunal Suprem dels EEUU ve establint una línea molt clara: la negligéncia. Posaré dos exemples.

Fa anys, al començar les retransmisions de televissió dels partits de beisbol, la majoria de franquicies van decidir deixar de jugar a les tardes per passar a jugar als vespres ja que les audiències eren més altes i donaven molts més diners als clubs. Totes les franquicies menys una, ja que el seu accionista majoritari es resistia a canviar els horaris. El seu argument era que el equip havia estat sempre familiar i els nens havien d’anar a veure el joc al camp a les 4 de la tarda i no a la nit. Evidentment, els altres equips van començar a ingressar més diners, van tenir millors jugadors i poc a poc aquell equip es va anar enfonsant. Els socis minoritaris i tot el món li va voler fer entendre al president que aquella política acabaria per enfonsar el club. No hi va haver manera i quan el va enfonsar, els socis minoritaris el van demandar per burro i per haver-los fet perdre un munt de diners invertits.

El TS va ser molt clar: els negocis i les decisions tenen un risc, de vegades s’encerta, de vegades no. Enlloc està escrit quina és la decissió correcta. Empresaris il·luminats s’han fet d’or amb les seves idees extravagants de la mateixa manera que empresaris molt preparats s’han enfonsat seguint milers d’estudis de mercat.

Però tenim un segon cas. Aquest cop la demanda era contra la vidua d’un empresari molt ric. Aquesta dona no es presentava casi mai a les reunions i quan ho feia, ho feia beguda. No es llegia mai els informes i no prenia cap decisió. Així fins que fa enfonsar moltes empreses que havia heretat. Els accionistes minoritaris farts d’aquella actitud, la van demandar i aquest cop sí, el TS va condemnar la senyora per negligent.

La línea que separa, doncs, el delicte de la “mala gestió” o una gestió amb la que no estem confromes és la negligencia. Si els gestors tenen una idea o un projecte i aquest no surt bé, per molt que no ens agradi, no podem exigir responsabilitats. A mi el famós “Plan E” sempre m’ha semblat una barbaritat que ha fet que empitjori la situació económica. Hi ha molts economistes que així ho diuen, pero la veritat és que també hi ha molts que sostenen el contrari.

Una altra cosa és el aeroport de Castelló i altres infraestructures que es van fer sense tenir el més mínim estudi de viabilitat económic o la menor planificació. Alguaire era una aposta estratégica que va sortir malament i s’han d’exigir responsabilitats polítiques, però mai penals. San Roque, en canvi, clama al cel per la falta del més mínim estudi, la més mínima previsió o un simple projecte, fora del negoci de la construcció de la infraestructura en sí.

I una volta més de clau. Encara que aquets polítics haguessin decidit fer-se enrera i no fer aquestes infraestructures, ¿no creieu que els seus ciutadans els haguessin penjat i escridaçat pel carrer? ¿Haguessin guanyat les eleccions dient que no farien un aeroport com el de les capitals veïnes? Al final, aquí som tots responsables.